Un petit regal

De vegades, les idees tenen pressa i, encara que les vulgui convèncer que es quedin una estona més, per molt que repeteixi que ara me n’ocuparé, que només he de fer algunes altres coses abans... Sembla que fan tard a algun lloc i marxen. Més tard, acabo, per fi, el que tenia a mitges i vaig a veure què n’ha quedat, quin rastre han deixat, aquelles idees que eren bones, però tenien massa pressa per esperar que en fes cas. I quan ho faig de vegades em sorprenen tots els detalls que encara en recordo, malgrat que eren tan fugaces, perquè han deixat una empremta que puc reomplir com un motlle i reconstruir-les. Però, ai, d’altres vegades (gairebé sempre), només me’n queda la flaire, un regust, una sensació fineta que em costa atrapar.

Fa uns dies vaig tenir una idea fugaç, d’aquestes que només em feia una visita, i després, quan vaig anar a veure si la trobava, per un moment em va semblar que sí, encara hi era! Però llavors vaig posar el nas ben endins de la capseta que l’havia de guardar i només en vaig trobar engrunetes. Em fa pena, perquè sé que la idea que havia tingut de què regalar-te era bona, molt bona, i segur que t’hauria fet il·lusió. Fins i tot m’havia imaginat la cara que faries quan et donés el regal. Ai, però què he de fer jo, ara, si no aconsegueixo recordar què et volia regalar? Crec que em diries “No desesperis. Segur que si t’hi dediques podràs trobar, una altra vegada, alguna bona idea”. Com la vegada que no trobava l’altre mitjó i era al fons de la bossa de la piscina.

A veure, podria ser alguna cosa que et faci somriure. Estaria bé. O alguna cosa que et faci pensar. A tu t’agrada pensar coses noves. Per això, també podria ser alguna cosa que et sorprengui. Exacte! Alguna cosa que no t’esperis i, per tant, et faci tenir un pensament nou i, com que això t’agrada, et faci somriure. Ja està. Ja ho tinc, doncs! He de trobar una cosa que no t’hagin regalat mai, o que mai hagis pensat, o que no puguis preveure. Una sorpresa.

A mi, una vegada, en Genís em va sorprendre, tot i que no em va agradar gens, la veritat. Estava de molt bon humor, perquè li anava a ensenyar a la Vanessa la pedra que havia pintat com una abella. L’havia fet el dia abans, un diumenge, a casa dels cosins, i m’havia quedat molt bé. Primer havia decidit fer un mussol, perquè en Nasi havia fet una òliba, però després havia pensat que si feia una abella podria jugar-hi amb la Vanessa a l’hora del pati, ara que teníem el jardí de fang tan avançat. Teníem uns testos llargs especials que havíem fet per plantar unes llavors de geranis i havíem acabat uns hivernacles que estàvem a punt d’omplir d’unes flors carnívores tropicals súper perilloses. Només les havíem d’importar de l’Amazones profunda, però la Vanessa sabia com fer-ho per Internet. I per això estava de molt bon humor, encara que era dilluns al matí i hi havia Educació Física, perquè pensava on posaria la pedra abella al jardí de fang i com li explicaria a la Vanessa com l’havia pintat. El burro d’en Genís m’esperava en tombar l’última cantonada abans d’arribar a l’escola i em va fer un ensurt. La pedra abella em va caure de les mans i va fer xof! dins de la claveguera. L’altre dia encara m’ho va recordar rient, el burro d’en Genís. Mira que em cau malament.

En Ton diu que potser no se’n va adonar, que em va caure la pedra, i que potser li va semblar divertit poder espantar-me i que no n’hi ha per a tant. Que el perdoni i siguem amics. Però la pedra abella que havia fet m’havia quedat molt bé i no em dona la gana de perdonar-lo. Em va sorprendre massa. M’hauria d’haver demanat si em podia espantar i jo li hauria dit que no, que duia la pedra abella a les mans i no volia que em caigués.

Potser això de les sorpreses no està gaire ben pensat. Potser a tu tampoc t’agrada que et sorprengui. He de continuar rumiant.

En Ton també m’ha dit que el que importa de fer un regal és la intenció, que no cal que sigui un regal espectacular. No ho sé, a mi l’any passat l’àvia em va regalar un moneder de plàstic que es tanca quan poses juntes dues puntes de metall brillant arrodonides, i no m’agrada. No el faig servir. El tinc al fons del calaix de l’escriptori. És lleig i petit i no m’agrada. L’àvia em va dir que me’l donava perquè hi posés el canvi quan tornés de comprar pa, però me’l poso a la butxaca i au. Jo li tornaria, el moneder, però l’avi diu que l’àvia es posaria trista. La intenció d’un regal, la intenció d’un regal... No ho sé, també li ha d’agradar a qui el rebi, no?

Encara que no et sorprengui, sí que vull fer-te pensar alguna cosa nova, perquè aleshores segur que somrius i això voldrà dir que t’agrada el regal. El problema és que no sé quines coses has pensat fins ara. Estaria bé que tinguessis un diari, com el gat que sortia als dibuixos que vaig veure ahir a casa d’en Ton. Tenia un diari i cada dia apuntava per quines cases del barri havia anat, què hi havia trobat, quines persones li havien donat menjar, amb quins altres gats s’havia barallat... Tu en deus tenir, de diari? Si en tens, potser podré saber què has pensat i què encara no se t’ha acudit mai. Ara, que no sé quan l’escriuries, perquè sempre arribes tard i la Dolça diu que sempre te’n vas a dormir de pet, que de vegades ni li expliques com t’ha anat el dia. No, no crec que trobi un diari teu. I, de totes maneres, de pensaments nous en deus tenir tota l’estona. No em serviria gaire, perquè mentre apuntessis un pensament n’estaries tenint un altre i per molt que escrivissis mai sabria tot el que has pensat. Quin invent més inútil, el diari.

Jo vull fer-te un regal i que posis la cara que m’he imaginat que posaries quan et donés el que sigui que havia tingut la idea de regalar-te. Quina ràbia: no recordo què era. Series tan feliç! Tant com quan jugàvem a pilota a l’estiu i et feia falta i tu em deies “A sí? Ara juguem així?” i m’agafaves i quèiem rodolant a la gespa. M’agradava sentir com la teva panxa em pujava i baixava a l’esquena quan em tenies agafat i reies. Li he explicat a la Dolça que no recordo què havia pensat però que sé que era alguna cosa que et faria així de feliç. També m’ha dit que no em preocupi, que el que compta és la intenció, i jo li he dit que en Ton ja m’havia dit això, però que jo no les tinc totes, perquè el moneder de l’àvia és lleig i no el vull treure del fons del calaix. Després m’ha dit que, de vegades, el millor regal és pensar en una altra persona, passar-hi una estona o dir-li les coses boniques que sentim. Li he dit que em continua fent ràbia no recordar el que havia pensat, perquè sé que et faria somriure. Llavors m’ha dit que, si el que vull és que somriguis, t’escrigui tot això. Com que aquest cap de setmana no ens toca estar amb tu, et deixo això a la bústia, perquè somriguis quan arribis a casa encara que ens trobis a faltar.

Felicitats.